dimecres, 11 de maig del 2011

Ocupar-te de problemes que no són els teus

L'altre dia una noia em preguntava en una entrevista, sobre el meu consum musical, i en particular sobre què faria ara que spotify ens convida a pagar. Sembla raonable que m'ho preguntés. En alguns cercles, la restricció d'aquest servei, orientant-lo a que l'usuari pagui una quota mensual, és la notícia del moment. I darrera hi ha tot un debat sobre si pot ser una sol.lució a la pirateria o per trobar un sistema per remunerar als artistes, i tota la pesca.

Li vaig respondre el que hi ha. Que spotify té un paper residual en el meu consum musical, i només el faig servir per compartir música al twitter. Que, a banda de la feina, la meva principal font de descobertes musicals és el fons de la biblioteca Jaume Fuster, on puc funcionar d'una manera més física que a internet. Camino, remeno discos, en trio tres, me'ls emporto a casa i els assaboreixo durant un parell de setmanes. A banda, que el consum de música en directe segueix tenint un paper important per a mi, que encara no he acabat de gaudir els CD's que he acumulat durant anys, i que recentment estic descobrint allò que diuen molts: que escoltar vinils és una millor experiència auditiva (i després vindríen els cd's, i després els mp3, i després la FM, i finalment els serveis d'streaming,...).

Personalment, no tinc cap afany per tenir accés permanent a cap biblioteca universal. No m'interessa tenir tota la música. Fet i donat el meu interès és re-escoltar algunes músiques que conec i dedicar atenció repetida a unes quantes que acabo de descobrir. Tampoc m'interessa tenir tota la música disponible a qualsevol lloc. No li veig el benefici: els meus dispositius per transportar música ja són un luxe. I no em resulta atractiu descobrir música a base de remenar un ordinador i buscar associacions amb els meus gustos. Em sembla que funciono d'una altra manera. La música que més m'interessa sempre l'he descobert amb persones físiques i concretes amb les que he tingut algun vincle, i és música que d'alguna manera comença per a mi amb una relació amb moments concrets, llocs determinats, persones, estats d'ànim, paraules,... De fet, cada vegada hi crec menys en la música aïllada d'aquests vincles.

No és que em vulgui posar com exemple de res, però amb els antecedents que he exposat s'entendrà que digui que el debat sobre spotify no és el meu com a afeccionat a la música. No obstant, començar pensant en la posició real d'un mateix em sembla imprescindible per no perdre's en els debats. Penso que la gent, els que escoltem música, hem de trobar el nostre lloc en aquests debats sense deixar-nos arrossegar a prendre partit sense reflexió. Inclús decidir si són els nostres. Tal com van les coses ens fiquem en papers molt estranys: parlem com si fóssim gent que es dedica als negocis, com economistes, com advocats,... induïts per l'estat social i mediàtic de la cosa, per molta propaganda, per una estúpida ideologia que ens fa responsables de l'evolució dels negocis (això que en diuen prosumidors?), i sense parar-nos a pensar realment quina és la nostra necessitat, quina mena de relació amb la música i amb els músics tenim o volem establir. I després, si cal, buscar quins són els canals que realment ens la proporcionen. O inventar-los.