Enmig de tanta proclama plamfletària, a mi encara m'han d'explicar l'abc dels drets d'autor. No vull entrar en el món de la delinqüència robant als artistes -posats a fer-ho preferiria començar per una altra banda-, però segueixo sense entendre la base d'aquest sistema de remuneració que ara està en crisi. Una crisi, per cert, que no estic segur si és d'expansió o de reducció d'ingressos per drets. Si hi ha més suports hi ha més possibilitats de recaptació.
No hi ha gaire a discutir quan els artistes reclamen el dret a cobrar per la seva feina. Faltaria més. Quan un actor actua al teatre, ha de cobrar per la seva feina, quan un escriptor entrega el seu llibre a una editorial ha de cobrar per fer-ho, quan un músic composa una banda sonora per una pel.lícula, ha de cobrar per la seva feina,... Hi ha feines molt més inútils per les quals hi ha gent que cobra.
En el fons també estem molts d'acord quan es parla d'uns drets morals sobre aquestes obres. Sembla lògic pensar -en la nostra cultura- que quan algú utilitza una obra d'un altre per la seva pròpia expressió, el correcte seria que ho reconegués. Tot i que s'ha de dir que la vida n'està plena de situacions en les que d'altres aprofiten el que nosaltres hem el.laborat sense que ho reconeguin.
La cosa es complica quan els dos drets -el dret econòmic per la feina del creador, i el dret moral per a que sigui reconegut- es creuen, i el dret moral es converteix en un dret remunerable, i d'això s'en parla com si fos la compensació pel seu treball.
Alguns comparen la còpia d'una obra amb el robatori de la fruita d'un botiguer, com en la polèmica entre Antonio Muñoz Molina i Rodríguez Ibarra fa uns dies a El Pais, però a mi em sembla que la comparació és dolenta. Més que als drets d'un treballador per la seva feina, o als rendiments que obté un botiguer per les seves vendes, els drets de propietat intel.lectual serien comparables a la remuneració que obté un llogater per deixar el seu pis a un altre. Amb la diferència que quan un lloga el seu pis no el pot llogar a l'hora a vàries persones, cosa que sí passa amb els bens intel.lectuals: el fet que un senti una cançó no exhaureix les possibilitats de que la sentin més persones.
Una altra situació legal a la que són similars els drets d'autor és als drets de patent, amb base als quals es fan coses com convertir en drets privats allò que pertanyia a la naturalesa i era bé comú, per exemple patentant llavors. I sí, hi ha la possibilitat que ens fiquem en un bon lío, si volem filar prim, i volem que es reconeguin i es remunerin els drets de tots els que tenen alguna cosa a veure amb una cançó, una pel.lícula o un llibre. Com vaig comentar a l'article de Rockdelux, i a La Dinamo, a mi em sembla que els artistes treballen amb un patrimoni col.lectiu, comparable a les llavors.
Deia fa uns dies que trobo a faltar que hi hagi artistes que realment es posicionin a favor d'un altre model. Potser falta que s'exposin altres possibilitats de forma més sòlida. Per exemple, l'Oscar Abril Ascaso, un dels artistes que sí es posicionen per un altre model, defensa que l'estat l'hauria de finançar més decididament la cultura. Potser seria més fàcil que el que es recapta i administra com a drets d'autor fos simplement un impost per la cultura, que s'administrés amb criteris públics i transparents, i pensant en el benefici de tots.
En tot cas, la polèmica comença a ser lletja i tramposa. És lletja l'arrogància amb que alguns intel.lectuals volen defensar des d'una suposada superioritat cultural el que no és més que una defensa del seu "modus vivendi", és lleig que alguns internautes estiguin defensant en nom de la llibertat els interessos de les empreses de telecomunicacions. Crec que cal buscar altres interlocutors, altres discursos, i altres idees per a trobar un model futur interessant.