dilluns, 13 d’octubre del 2008
Mira tu, Paul Krugman, premi Nobel, què bé!
Doncs sí, es veu que l'hi han donat el Nobel d'Economia al senyor Paul Krugman, i m'ha fet il.lusió, per què malgrat ja havia llegit algun article d'ell, hi vaig parar atenció no fa gaire, quan vaig voler fonamentar el meu comentari sobre Clear Channel, i vaig trobar aquest article seu. I aquestes coïncidències fan gràcia.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Wall-E
Avui he vist la pel.lícula Wall-E, i m'ho he passat bomba.
És una virgueria. Si voleu explicacions, el que m'ha convençut anar-hi està més o menys aquí.
Afegiré que vaig descobrint -alguns ja ho han fet fa temps- que la virtut del cinema d'animació és que potser fa més evident que el cinema, em sembla que tot el cinema, és forma, ritme i idees (i música!), tant o més que actors, paraules i arguments complexos. Aquí es demostra molt bé, de forma gairebé ostentosa: t'enamores i emociones amb personatges dibuixats amb característiques antropomòrfiques mínimes, i que gairebé no parlen.
En qualsevol cas, m'ha alegrat el dia. Per cert, si podeu, recomano l'experiència d'anar a una sessió matinal de cinema. Si el cinema ens ha de transportar d'alguna manera, el canvi de costum horària ajuda molt.
És una virgueria. Si voleu explicacions, el que m'ha convençut anar-hi està més o menys aquí.
Afegiré que vaig descobrint -alguns ja ho han fet fa temps- que la virtut del cinema d'animació és que potser fa més evident que el cinema, em sembla que tot el cinema, és forma, ritme i idees (i música!), tant o més que actors, paraules i arguments complexos. Aquí es demostra molt bé, de forma gairebé ostentosa: t'enamores i emociones amb personatges dibuixats amb característiques antropomòrfiques mínimes, i que gairebé no parlen.
En qualsevol cas, m'ha alegrat el dia. Per cert, si podeu, recomano l'experiència d'anar a una sessió matinal de cinema. Si el cinema ens ha de transportar d'alguna manera, el canvi de costum horària ajuda molt.
diumenge, 5 d’octubre del 2008
divendres, 26 de setembre del 2008
Qui administra els nostres plaers? (Segur que algú em diu que penso massa,..)
He descobert el Bicing. El servei em sembla una idea magnífica. T'estalvia l'enfarragosa tasca de lligar la teva bicicleta o pujar-la a casa. I la pesantor d'anar-la a buscar on l'havies deixat si no et va bé. De fet, a l'inrevés del que diuen alguns, em sembla un bon exemple de com un servei col.lectiu pot augmentar la teva llibertat individual.
Als dos dies d'anar comunicant el meu entusiasme amb l'invent, algú em va parlar de Clear Channel, l'empresa americana a qui l'Ajuntament de Barcelona ha encarregat la gestió de la idea. Una recerca ràpida per internet (per exemple a la wikipedia en anglès, o al New York Times) corrobora que es dediquen a la publicitat, tenen una poderosa xarxa de 1200 emissores radiofòniques a EEUU... i també els seus vincles amb el president Bush i la militància activa amb les idees conservadores de l'empresa. Va ser especialment sonat el cas de la censura al grup Dixie Chicks per haver manifestat la seva oposició a Bush per la guerra d'Irak.
La informació no em va deixar indiferent. Vaig pensar que el nostre ajuntament hauria de ser curós a l'hora de decidir en qui delega les bones idees, encara que ho facin a bon preu.
Anant una mica més lluny, Clear Channel està relacionada amb Live Nation, una empresa dedicada a la música en viu en expansió que, per exemple, va comprar Gamerco, la productora de concerts més important d'Espanya. Un conegut ens va parlar del temor que hi ha en algunes sales de petit i mig format angleses pel poder que està concentrant Live Nation. Temor per què la dinàmica que està desenvolupant -que aquí alguna premsa ha saludat com "un nou model en el negoci musical", amb aquella alegria que desperten les coses noves pel fet de ser-ho- les està limitant en la seva autonomia de programació, al tenir força per imposar noms i condicions.
També s'ha parlat de la seva política de compra de festivals -si, tu,... hi ha festivals que es venen-, per poder-los fer servir com a suport publicitari. Imagina’t-ho: tot el romanticisme associat als festivals en mans d'una empresa només preocupada per què la publicitat del recinte funcioni. Per fi, invertirem les prioritats: la música al servei de la publicitat.
Ens hauríem de preguntar per la concentració de poder i la ideologia de les empreses en el mon de la cultura? Jo crec que si -el continent fa el contingut- però el fet és que no passa. Aparentment, hi ha molta menys sensibilitat quan es tracta de cultura que quan es tracta de temes com el medi ambient, l’alimentació o inclús la moda. És curiós, un altre exemple, com la ideologia i l'immens poder de l'empresa propietària del myspace són temes que rellisquen als entusiastes artistes, col.lectius, i fans que l'utilitzen. Inclosos, per suposat, els que s'auto-consideren l'alternativa al mainstream. L'instrument és massa seductor per anar amb romanços. L'hedonisme associable a la bicicleta i la música, sembla quedar entorpit per aquestes preguntes. No ens cal veure la ma que belluga el bressol. Fer-ho és espatllar un bon moment.
Als dos dies d'anar comunicant el meu entusiasme amb l'invent, algú em va parlar de Clear Channel, l'empresa americana a qui l'Ajuntament de Barcelona ha encarregat la gestió de la idea. Una recerca ràpida per internet (per exemple a la wikipedia en anglès, o al New York Times) corrobora que es dediquen a la publicitat, tenen una poderosa xarxa de 1200 emissores radiofòniques a EEUU... i també els seus vincles amb el president Bush i la militància activa amb les idees conservadores de l'empresa. Va ser especialment sonat el cas de la censura al grup Dixie Chicks per haver manifestat la seva oposició a Bush per la guerra d'Irak.
La informació no em va deixar indiferent. Vaig pensar que el nostre ajuntament hauria de ser curós a l'hora de decidir en qui delega les bones idees, encara que ho facin a bon preu.
Anant una mica més lluny, Clear Channel està relacionada amb Live Nation, una empresa dedicada a la música en viu en expansió que, per exemple, va comprar Gamerco, la productora de concerts més important d'Espanya. Un conegut ens va parlar del temor que hi ha en algunes sales de petit i mig format angleses pel poder que està concentrant Live Nation. Temor per què la dinàmica que està desenvolupant -que aquí alguna premsa ha saludat com "un nou model en el negoci musical", amb aquella alegria que desperten les coses noves pel fet de ser-ho- les està limitant en la seva autonomia de programació, al tenir força per imposar noms i condicions.
També s'ha parlat de la seva política de compra de festivals -si, tu,... hi ha festivals que es venen-, per poder-los fer servir com a suport publicitari. Imagina’t-ho: tot el romanticisme associat als festivals en mans d'una empresa només preocupada per què la publicitat del recinte funcioni. Per fi, invertirem les prioritats: la música al servei de la publicitat.
Ens hauríem de preguntar per la concentració de poder i la ideologia de les empreses en el mon de la cultura? Jo crec que si -el continent fa el contingut- però el fet és que no passa. Aparentment, hi ha molta menys sensibilitat quan es tracta de cultura que quan es tracta de temes com el medi ambient, l’alimentació o inclús la moda. És curiós, un altre exemple, com la ideologia i l'immens poder de l'empresa propietària del myspace són temes que rellisquen als entusiastes artistes, col.lectius, i fans que l'utilitzen. Inclosos, per suposat, els que s'auto-consideren l'alternativa al mainstream. L'instrument és massa seductor per anar amb romanços. L'hedonisme associable a la bicicleta i la música, sembla quedar entorpit per aquestes preguntes. No ens cal veure la ma que belluga el bressol. Fer-ho és espatllar un bon moment.
dijous, 14 d’agost del 2008
Aforisme de Nietzsche
He trobat aquest aforisme de Nietzsche que es pot relacionar amb el meu missatge anterior:
505) "Lo más comprensible de un lenguaje no es la palabra misma, sino el tono, la intensidad, la modulación, el tempo con que se dice una serie de palabras — en suma, la música que está detrás de las palabras, la pasión que está detrás de esa música, la persona que está detrás de esa pasión: todo aquello, por tanto, que no puede ser escrito. Por ello no tiene la menor importancia la escritura."
F. NIETZSCHE
(Del libro ‘Aforismos’. Edhasa, 1994.
Traducción: Andrés Sánchez Pascual)
De tota manera, mola molt escriure,....
505) "Lo más comprensible de un lenguaje no es la palabra misma, sino el tono, la intensidad, la modulación, el tempo con que se dice una serie de palabras — en suma, la música que está detrás de las palabras, la pasión que está detrás de esa música, la persona que está detrás de esa pasión: todo aquello, por tanto, que no puede ser escrito. Por ello no tiene la menor importancia la escritura."
F. NIETZSCHE
(Del libro ‘Aforismos’. Edhasa, 1994.
Traducción: Andrés Sánchez Pascual)
De tota manera, mola molt escriure,....
dijous, 17 de juliol del 2008
Això no és un missatge contra la tecnologia.
Ara em direu que no, però a mi em sembla que hi ha qui diposita en la xarxa, en internet, una fe excessiva en la seva capacitat de transformació de les relacions, i també del món.
En l'àmbit de la feina, per exemple, hi ha qui creu que pot substituir una conversa directa per un mail. I, d'acord, si hi ha molt poques coses a dir, potser és veritat, però hi ha intercanvis d'idees i negociacions que només es poden fer bé veien la cara de l'altre i respirant les seves reaccions. Parlem de societat de la informació, i oblidem que on hi ha més informació condensada i sintetitzada és en l'intercanvi presencial.
Referent a la música hi ha qui parla, per exemple, de democratització de la música. Tota la música serà accessible gràcies a la xarxa, tothom tindrà les seves oportunitats, i triomfaran els veritablement millors. I jo penso que la dictadura de les masses ja la teníem amb el model antic, i que no variarà necessàriament per això.
I en l'àmbit de l'estructuració de la societat hi ha tota aquesta cantarella a l'entorn de les virtuts de la web.2 (que de seguida resumeixen en el nom d'uns grandíssims negocis), que diu que la tecnologia ens farà més amics i més empàtics.
Darrera d'això jo hi veig mandra a donar la cara i inventar mons. Quan penso en aquestes coses, sempre em ve al cap la idea que des que va caure el mur vivim en un món covard (o potser hauríem de dir espantat?) que no s'atreveix a proposar utopies, ni petites ni grosses. Fer-ho està mal vist, ràpidament apareix una idea de la tolerància mal entesa -sota el meu punt de vista-, traduïda en obstacle pel debat. Una altra imposició, a fi de comptes. Expressar propostes és violentar als qui pensen diferent. Dir el que voldries és un intent d'imposar-ho. Confiar en la dialèctica com a forma d'operar és cosa d'antics. No hi ha raons ni intel.ligència per dissenyar societats (sí per dissenyar negocis, es clar). Només hi ha la força dels fets.
Tot plegat, una gran hipocresia, per què ningú deixa de fer les seves pressions per fer anar el món com el pensa, i molt menys els propietaris de tots aquests instruments cooperatius meravellosos. Com en temps antics, es substitueix la força de les idees pel poder en estat pur, amb la única diferència que aquest és més dissimulat que abans.
Així, l'adoració de la tecnologia te quelcom de substitució d'aquesta expressió d'idees. Em sorprèn la vehemència amb que alguns en parlen. Trobo que té alguna cosa de fe religiosa. Començo a estar familiaritzat amb un estil de discurs, que empra una curiosa barreja de llenguatge revolucionari, religiós i tecnològic, i té per a mi tota la ressonància dels sermons més fervorosos. El missatge en el fons és: no cal que pensem, el futur és inevitable, no cal que ens preocupem, la Tecnologia ens farà millors.
En l'àmbit de la feina, per exemple, hi ha qui creu que pot substituir una conversa directa per un mail. I, d'acord, si hi ha molt poques coses a dir, potser és veritat, però hi ha intercanvis d'idees i negociacions que només es poden fer bé veien la cara de l'altre i respirant les seves reaccions. Parlem de societat de la informació, i oblidem que on hi ha més informació condensada i sintetitzada és en l'intercanvi presencial.
Referent a la música hi ha qui parla, per exemple, de democratització de la música. Tota la música serà accessible gràcies a la xarxa, tothom tindrà les seves oportunitats, i triomfaran els veritablement millors. I jo penso que la dictadura de les masses ja la teníem amb el model antic, i que no variarà necessàriament per això.
I en l'àmbit de l'estructuració de la societat hi ha tota aquesta cantarella a l'entorn de les virtuts de la web.2 (que de seguida resumeixen en el nom d'uns grandíssims negocis), que diu que la tecnologia ens farà més amics i més empàtics.
Darrera d'això jo hi veig mandra a donar la cara i inventar mons. Quan penso en aquestes coses, sempre em ve al cap la idea que des que va caure el mur vivim en un món covard (o potser hauríem de dir espantat?) que no s'atreveix a proposar utopies, ni petites ni grosses. Fer-ho està mal vist, ràpidament apareix una idea de la tolerància mal entesa -sota el meu punt de vista-, traduïda en obstacle pel debat. Una altra imposició, a fi de comptes. Expressar propostes és violentar als qui pensen diferent. Dir el que voldries és un intent d'imposar-ho. Confiar en la dialèctica com a forma d'operar és cosa d'antics. No hi ha raons ni intel.ligència per dissenyar societats (sí per dissenyar negocis, es clar). Només hi ha la força dels fets.
Tot plegat, una gran hipocresia, per què ningú deixa de fer les seves pressions per fer anar el món com el pensa, i molt menys els propietaris de tots aquests instruments cooperatius meravellosos. Com en temps antics, es substitueix la força de les idees pel poder en estat pur, amb la única diferència que aquest és més dissimulat que abans.
Així, l'adoració de la tecnologia te quelcom de substitució d'aquesta expressió d'idees. Em sorprèn la vehemència amb que alguns en parlen. Trobo que té alguna cosa de fe religiosa. Començo a estar familiaritzat amb un estil de discurs, que empra una curiosa barreja de llenguatge revolucionari, religiós i tecnològic, i té per a mi tota la ressonància dels sermons més fervorosos. El missatge en el fons és: no cal que pensem, el futur és inevitable, no cal que ens preocupem, la Tecnologia ens farà millors.
divendres, 16 de maig del 2008
Herois
Des de fa uns dies, he tornat a escoltar David Bowie. Tot va començar per què un dia, mentre esmorzava al bar, el cambrer va posar el "Let's Dance", i em va semblar que sonava la mar de bé. No sé si serien coses de la nostàlgia (de fet, abans no em sonava tant bé), de la re-masterització o de l'aleatorietat de les audicions musicals, que t'agafen com t'agafen. Em recorda a una època en que, en un grup d'adolescents, tots ens sentíem "molt responsables" -coses dels moviments associatius de l'època-, i ens semblava que les discoteques eren una frivolitat. De cop i volta, un artista que alguns -per què inquiets també ho érem- teníem ben considerat es va posar a fer música per ballar, amb la producció d'algú que fins llavors ens semblava "de mal gust" com era el guitarrista de Chic. Per alguns va representar el final de la seva relació amb Bowie. Per altres, el permís per entrar a la discoteca.
Influït per aquest retrobament vaig anar a trobar el disc "Heroes". Em vaig adonar que aquest és un dels discos de la meva vida. La trobada de Robert Fripp, Brian Eno i Bowie en un sol disc, enregistrat a Berlin, amb aquella neta però inquietant portada en blanc i negre, marcaven tot un entorn. Si a més hi sumem l'estranyesa del disc, amb cançons estridents que semblen treure energia de la desesperança, aquells foscos instrumentals, i algun apunt ballable com allò de la vida secreta d'aràbia,... si, a mi em va deixar petjada un disc amb tants ingredients màgics.
D'aquí vaig passar a una recerca a internet, i vaig trobar una fantàstica pel.liculeta recent de la cançó Heroes cantada en un concert, en un fragment al final de la pel.lícula Glastonbury, de Julien Temple. Fantàstica, per què aquí acompanya un gran muntatge d'imatges, que explica com els assistents al festival es senten herois quan hi són.
I, buscant més, vaig trobar blocs (llegendes?) que diuen que aquesta cançó la va escriure Bowie, en una època que fugia de la fama -si, jo m'ho crec que això de la fama és una cosa que porta problemes, i Berlín deuria ser un bon lloc per fugir-ne-, veient dos amants abraçant-se al peu del mur, i pensant que era una heroïcitat estimar-se en aquell món.
Un amic em diu que posar-me a parlar d'això ara és molt retro, però jo no ho entenc per què a mi em va passar fa dues setmanes.
Influït per aquest retrobament vaig anar a trobar el disc "Heroes". Em vaig adonar que aquest és un dels discos de la meva vida. La trobada de Robert Fripp, Brian Eno i Bowie en un sol disc, enregistrat a Berlin, amb aquella neta però inquietant portada en blanc i negre, marcaven tot un entorn. Si a més hi sumem l'estranyesa del disc, amb cançons estridents que semblen treure energia de la desesperança, aquells foscos instrumentals, i algun apunt ballable com allò de la vida secreta d'aràbia,... si, a mi em va deixar petjada un disc amb tants ingredients màgics.
D'aquí vaig passar a una recerca a internet, i vaig trobar una fantàstica pel.liculeta recent de la cançó Heroes cantada en un concert, en un fragment al final de la pel.lícula Glastonbury, de Julien Temple. Fantàstica, per què aquí acompanya un gran muntatge d'imatges, que explica com els assistents al festival es senten herois quan hi són.
I, buscant més, vaig trobar blocs (llegendes?) que diuen que aquesta cançó la va escriure Bowie, en una època que fugia de la fama -si, jo m'ho crec que això de la fama és una cosa que porta problemes, i Berlín deuria ser un bon lloc per fugir-ne-, veient dos amants abraçant-se al peu del mur, i pensant que era una heroïcitat estimar-se en aquell món.
Un amic em diu que posar-me a parlar d'això ara és molt retro, però jo no ho entenc per què a mi em va passar fa dues setmanes.
diumenge, 11 de maig del 2008
Ponència: Què n'hem de dir de la música els que no en fem?
Ahir vaig participar amb una ponència al II Congrés Internacional de Música a Catalunya. Vaig fer una altra passa en l'intent d'estructurar un discurs que afirmi d'una altra manera el paper de l'oïdor de música en l'acte creatiu. Afirmo que la convenció que l'artista és un ésser individual i lliure que fa el seu treball sol, tendeix a generar art estèril i repetitiu, i configura unes relacions culturals pobres. Que els que escoltem música hauríem de ser entesos d'una manera diferent a la de darrers receptacles de la proposta artística. I que potser ens hauríem d'organitzar d'alguna manera, els que escoltem música per intervenir d'una altra manera en la cultura. És un discurs que formulo com a part d'un procés de recerca, fonamentant-lo en intuïcions i algunes lectures, però que ni molt menys tinc tancat. Crec que el més arriscat és quan tracto d'extreure'n propostes pràctiques. Molta gent accepta i entén la participació en l'acte creatiu de l'oïdor, però quan a partir d'això dius que la música s'hauria "d'organitzar" d'una altra manera (en l'educació, en les polítiques, en la difusió,...) les coses es compliquen.
Alguna cosa així va passar en la xerrada d'ahir, principalment per què hi havia un xoc, si més no aparent, amb la ponència que just abans havia fet el Raul Fernàndez parlant de la introspecció en l'acte creatiu.
El debat però va ser prou ric, va generar interès i controvèrsia, i a mi em va servir per detectar llacunes i carències en el meu discurs.
Quan surts d'aquests actes el cap et bull i descobreixes coses que hauries pogut dir o fer, que no s'et varen ocórrer en el moment. Per exemple, una noia em va demanar si podia posar algun exemple sobre alguna experiència en que s'atribuís aquest rol diferent a l'oïdor, i li vaig dir que no. Després vaig pensar que el que fem a Indigestió, al Club Hipersons, està clarament en aquesta línia. Fem propostes d'actuació als músics diferents al seu treball habitual -com per exemple, tocar sense el seu grup o compartir escenari amb un músic que no coneixien anteriorment-, amb l'expectativa que d'aquí en surti una proposta potser més accidentada, però també més viva. I crec que en aquest cas, adoptem clarament el rol de l'espectador que vol influir en que passin coses diferent.
Un altre exemple, el Raul em va dir que si miréssim les coses com jo dic, un músic com John Zorn no podria fer el seu treball. Vaig respondre que John Zorn és precisament un dels músics que més admiro, però no vaig saber argumentar que el seu treball a partir de la tradició jueva, el seu contacte amb la cultura japonesa, o la seva promiscuïtat a l'hora de relacionar-se amb molt diversos músics el col.loquen a les antípodes de l'artista que només treballa a partir de la seva individualitat. I que no puc creure que el seu treball a partir de la improvisació no inclogui una certa catalització de les energies, no només dels músics que es troben en aquell moment sinó també de la gent que ho estar escoltant.
Com pot ser que no pogués parlar d'aquestes coses que més o menys conec a forns? He pensat que possiblement l'esforç mental per treballar amb idees abstractes que em costa formular, em va allunyar de veure el més evident el que millor conec, el que tinc més a prop. Quines coses té el cap.
Alguna cosa així va passar en la xerrada d'ahir, principalment per què hi havia un xoc, si més no aparent, amb la ponència que just abans havia fet el Raul Fernàndez parlant de la introspecció en l'acte creatiu.
El debat però va ser prou ric, va generar interès i controvèrsia, i a mi em va servir per detectar llacunes i carències en el meu discurs.
Quan surts d'aquests actes el cap et bull i descobreixes coses que hauries pogut dir o fer, que no s'et varen ocórrer en el moment. Per exemple, una noia em va demanar si podia posar algun exemple sobre alguna experiència en que s'atribuís aquest rol diferent a l'oïdor, i li vaig dir que no. Després vaig pensar que el que fem a Indigestió, al Club Hipersons, està clarament en aquesta línia. Fem propostes d'actuació als músics diferents al seu treball habitual -com per exemple, tocar sense el seu grup o compartir escenari amb un músic que no coneixien anteriorment-, amb l'expectativa que d'aquí en surti una proposta potser més accidentada, però també més viva. I crec que en aquest cas, adoptem clarament el rol de l'espectador que vol influir en que passin coses diferent.
Un altre exemple, el Raul em va dir que si miréssim les coses com jo dic, un músic com John Zorn no podria fer el seu treball. Vaig respondre que John Zorn és precisament un dels músics que més admiro, però no vaig saber argumentar que el seu treball a partir de la tradició jueva, el seu contacte amb la cultura japonesa, o la seva promiscuïtat a l'hora de relacionar-se amb molt diversos músics el col.loquen a les antípodes de l'artista que només treballa a partir de la seva individualitat. I que no puc creure que el seu treball a partir de la improvisació no inclogui una certa catalització de les energies, no només dels músics que es troben en aquell moment sinó també de la gent que ho estar escoltant.
Com pot ser que no pogués parlar d'aquestes coses que més o menys conec a forns? He pensat que possiblement l'esforç mental per treballar amb idees abstractes que em costa formular, em va allunyar de veure el més evident el que millor conec, el que tinc més a prop. Quines coses té el cap.
dissabte, 19 d’abril del 2008
Rebel.lions a revisar.
Abans d'ahir, en una xerrada que vam fer per Nativa, vaig tornar a trobar que defensava un llenguatge estrany. Va passar quan posava en qüestió que els esforços de les administracions, els músics i la indústria musical semblaven més destinats a fer funcionar una bona cadena de consum que a una idea centrada en la comunicació i creació.
El moment àlgid del conflicte va venir quan algú va dir que es fan polítiques pensant en els ciutadans, per què es plantegen escoles de música que han de formar públic, i jo vaig afirmar que "formar públic" és posar a la gent en funció de la cadena de consum. Vaig tenir la sensació de que em veien com un il.luminat.
Avui, llegint al suplement Babèlia dedicat al Maig del 68, l'excel.lent introducció de José Luis Pardo, m'he reconciliat una mica amb el món, al veure que el que deia encaixa amb el que diu o ha dit algú. Inclús molts. Amb aquest esperit que segons l'autor hi havia a resistir davant un nou món basat en el desig insatisfet i el consum. Es clar que molts diran que això ja és una batalla perduda. I d'altres direm que o recuperem aquesta batalla o el món es consumirà a si mateix. (Disculpeu-me la èpica)
Darrerament penso que hi ha un divorci massa gran entre els que pensen i els que fan. Pensar en segons quina direcció i a l'hora fer suposa una pressió i contradicció difícil de suportar.
El moment àlgid del conflicte va venir quan algú va dir que es fan polítiques pensant en els ciutadans, per què es plantegen escoles de música que han de formar públic, i jo vaig afirmar que "formar públic" és posar a la gent en funció de la cadena de consum. Vaig tenir la sensació de que em veien com un il.luminat.
Avui, llegint al suplement Babèlia dedicat al Maig del 68, l'excel.lent introducció de José Luis Pardo, m'he reconciliat una mica amb el món, al veure que el que deia encaixa amb el que diu o ha dit algú. Inclús molts. Amb aquest esperit que segons l'autor hi havia a resistir davant un nou món basat en el desig insatisfet i el consum. Es clar que molts diran que això ja és una batalla perduda. I d'altres direm que o recuperem aquesta batalla o el món es consumirà a si mateix. (Disculpeu-me la èpica)
Darrerament penso que hi ha un divorci massa gran entre els que pensen i els que fan. Pensar en segons quina direcció i a l'hora fer suposa una pressió i contradicció difícil de suportar.
diumenge, 16 de març del 2008
Contra el cànon
Hi ha coses que et fan sentir un bitxo raro. Per exemple, jo no paro de sorprendre'm quan em trobo amb gent que diu que se n'ha de saber de música.
Ho diuen músics, periodistes, afeccionats a la música més avantguardista, mestres, polítics, i també persones que no hi tenen vinculació directa, tots ho tenen clar: se n'ha de saber de música, no qualsevol en pot parlar, cal tenir educació musical, parlen d'excel.lència i d'experts en detectar-la... a què es refereixen?
Parlar de "saber de música" em sona com parlar de "saber de menjar". Què cal saber? Potser sí que podem especialitzar el nostre coneixement sobre el menjar per cuidar la nostra salut o per trobar nous plaers gustatius. Però tots en sabem de menjar. Com de música.
Saber de música és saber escoltar. Reconèixer música que et provoca alguna mena de plaer, coneixement o sensació vital, això és el que cal. De fet no cal ni "saber-ho". Si funciona, potser està bé, encara que no en siguis conscient. És inversemblant pensar que en un món tan impregnat de música com aquest hi hagi algú que no estableixi aquesta relació. L'entorn educa, per bé o per mal, en això com en altres coses.
Jo crec que només la música pot ensenyar-nos sobre música. El coneixement musical només es pot adquirir escoltant. Deixar que el cervell vagi fent les seves connexions i tregui profit dels sons que li arriben. La resta, aprendre noms d'artistes, dominar un instrument, saber amb quines idees s'ha composat, interpretar conceptualment la sofisticació d'un ritme, relacionar-ho amb un entorn,... és un altre coneixement.
Vist així, es pot ensenyar música? Penso que només l'afecte hi pot afegir algun valor. Quan sents música acompanyat o te l'ha proposat algú potser hi ha un plus d'atenció que et fa més receptiu i sensible. Per això prefereixo, per exemple, els programes radiofònics amb locutor que els que no en tenen.
Així, quan es diu que manca educació musical, coincideixo en l'enunciat, però em temo que no en el contingut. L'educació hauria de ser alliberadora. Posar en qüestió tots els cànons, facilitar el des-aprenentatge de segons què, transmetre'ns confiança en la nostra capacitat per sentir, permetre'ns escoltar de tot. Enlloc d'això, em temo que molts pensen només en actualitzar o canviar el cànon.
Ho diuen músics, periodistes, afeccionats a la música més avantguardista, mestres, polítics, i també persones que no hi tenen vinculació directa, tots ho tenen clar: se n'ha de saber de música, no qualsevol en pot parlar, cal tenir educació musical, parlen d'excel.lència i d'experts en detectar-la... a què es refereixen?
Parlar de "saber de música" em sona com parlar de "saber de menjar". Què cal saber? Potser sí que podem especialitzar el nostre coneixement sobre el menjar per cuidar la nostra salut o per trobar nous plaers gustatius. Però tots en sabem de menjar. Com de música.
Saber de música és saber escoltar. Reconèixer música que et provoca alguna mena de plaer, coneixement o sensació vital, això és el que cal. De fet no cal ni "saber-ho". Si funciona, potser està bé, encara que no en siguis conscient. És inversemblant pensar que en un món tan impregnat de música com aquest hi hagi algú que no estableixi aquesta relació. L'entorn educa, per bé o per mal, en això com en altres coses.
Jo crec que només la música pot ensenyar-nos sobre música. El coneixement musical només es pot adquirir escoltant. Deixar que el cervell vagi fent les seves connexions i tregui profit dels sons que li arriben. La resta, aprendre noms d'artistes, dominar un instrument, saber amb quines idees s'ha composat, interpretar conceptualment la sofisticació d'un ritme, relacionar-ho amb un entorn,... és un altre coneixement.
Vist així, es pot ensenyar música? Penso que només l'afecte hi pot afegir algun valor. Quan sents música acompanyat o te l'ha proposat algú potser hi ha un plus d'atenció que et fa més receptiu i sensible. Per això prefereixo, per exemple, els programes radiofònics amb locutor que els que no en tenen.
Així, quan es diu que manca educació musical, coincideixo en l'enunciat, però em temo que no en el contingut. L'educació hauria de ser alliberadora. Posar en qüestió tots els cànons, facilitar el des-aprenentatge de segons què, transmetre'ns confiança en la nostra capacitat per sentir, permetre'ns escoltar de tot. Enlloc d'això, em temo que molts pensen només en actualitzar o canviar el cànon.
dimecres, 5 de març del 2008
Que els votin
Vagi per endavant que sóc un noi molt ben educat, que sempre m'he cregut que votar a les eleccions és un acte de responsabilitat, que sempre ho he fet a partits que m'han semblat d'esquerra, i que en els moments de màxima decepció la he manifestada votant en blanc.
Dit això, vull advertir als responsables de campanya del partit socialista i als auto-erigits en "representants de la cultura" per la ocasió -per totes les ocasions- que em sento ofès per les seves posades en escena. Si, si,.... em refereixo a aquestes trobades de la candidata amb el noi del poble sec, el representant de l'empresa teatral més exitosa (en diners) i el representant de la SGAE, per comunicar que "la cultura" votarà això. I als actes equivalents a Madrid.
Què signifiquen en aquestes eleccions aquests numerets? Ho podia entendre quan la guerra d'Irak era pel mig. Em sentís representat o no, li podia veure sentit al fet que la cultura i la inteligencia es posessin al costat dels que refusaven aquella arbitrarietat. Però, què vol dir ara? És un suport a una política cultural? A quina? És un suport a alguna acció real que demostri que hi ha sensibilitat per la cultura? A quina? És un suport a alguna política que pensi en la cultura d'alguna manera diferent a "allò que fan els auto-anomenats artistes" i a "allò que fa la auto-denominada indústria cultural"?
Com que no tinc resposta coherent a aquests dubtes, temo que tingui raó la dreta (si, si,... encara que siguin xungos poden tenir raó alguna vegada,...) quan diu que té a veure amb el cànon digital recolzat pels socialistes. I, estigui d'acord amb el cànon o no, em sembla que és de mal gust i poc cultural manifestar un suport per una pura qüestió crematística. És un comportament força similar al de l'església catòlica amb la dreta, que sap que defensarà millor els seus interessos de poder terrenal. Potser és tot un símbol de que cada partit té la seva església. I també de l'afany d'aquests "representants de la cultura" en exercir el mateix segrest sobre la cultura que l'església exerceix sobre els pobres cristians creients. I a mi no m'agrada la cultura entesa com una qüestió de clan, i encara menys si el jerarquitzen arbitràriament. Deixo "la cultura" i em passo al futbol!
Aprofito la ocasió per manifestar que no trobo cap partit amb una visió sobre la cultura que fugi d'aquesta idea instrumental i manipuladora. Cada u ho fa a la seva manera. I per una persona com jo, que creu que la cultura (no els artistes i la indústria, que són importants, però només en són uns agents: la cultura, la de tots) té una funció important a l'hora d'articular i cohesionar la societat -tant com l'urbanisme o l'economia-, això és un problema a l'hora de decidir el vot.
Dit això, vull advertir als responsables de campanya del partit socialista i als auto-erigits en "representants de la cultura" per la ocasió -per totes les ocasions- que em sento ofès per les seves posades en escena. Si, si,.... em refereixo a aquestes trobades de la candidata amb el noi del poble sec, el representant de l'empresa teatral més exitosa (en diners) i el representant de la SGAE, per comunicar que "la cultura" votarà això. I als actes equivalents a Madrid.
Què signifiquen en aquestes eleccions aquests numerets? Ho podia entendre quan la guerra d'Irak era pel mig. Em sentís representat o no, li podia veure sentit al fet que la cultura i la inteligencia es posessin al costat dels que refusaven aquella arbitrarietat. Però, què vol dir ara? És un suport a una política cultural? A quina? És un suport a alguna acció real que demostri que hi ha sensibilitat per la cultura? A quina? És un suport a alguna política que pensi en la cultura d'alguna manera diferent a "allò que fan els auto-anomenats artistes" i a "allò que fa la auto-denominada indústria cultural"?
Com que no tinc resposta coherent a aquests dubtes, temo que tingui raó la dreta (si, si,... encara que siguin xungos poden tenir raó alguna vegada,...) quan diu que té a veure amb el cànon digital recolzat pels socialistes. I, estigui d'acord amb el cànon o no, em sembla que és de mal gust i poc cultural manifestar un suport per una pura qüestió crematística. És un comportament força similar al de l'església catòlica amb la dreta, que sap que defensarà millor els seus interessos de poder terrenal. Potser és tot un símbol de que cada partit té la seva església. I també de l'afany d'aquests "representants de la cultura" en exercir el mateix segrest sobre la cultura que l'església exerceix sobre els pobres cristians creients. I a mi no m'agrada la cultura entesa com una qüestió de clan, i encara menys si el jerarquitzen arbitràriament. Deixo "la cultura" i em passo al futbol!
Aprofito la ocasió per manifestar que no trobo cap partit amb una visió sobre la cultura que fugi d'aquesta idea instrumental i manipuladora. Cada u ho fa a la seva manera. I per una persona com jo, que creu que la cultura (no els artistes i la indústria, que són importants, però només en són uns agents: la cultura, la de tots) té una funció important a l'hora d'articular i cohesionar la societat -tant com l'urbanisme o l'economia-, això és un problema a l'hora de decidir el vot.
dissabte, 19 de gener del 2008
Queixar-se pel sistema
A base de mantenir durant temps una actitud crítica -en el fons, suaument crítica- amb l'entorn cultural on visc, em pregunto si la cosa no s'haurà convertit en una "pose". Per aquest motiu em proposo fer una llista de coses que voldria diferents, i comprovar, si més no per a mi mateix, que sé què voldria que canviés.
M'agradaria trobar un club de música en viu, petit però on fos possible veure l'escenari i sentir la música bé, i poder anar a concerts cada dia, on toquessin músics de tota mena, que es creuessin i experimentessin sense prejudicis. Trobar una emissora radiofònica, on sentir locutors amb personalitat, investigadors amb iniciativa, que transmetessin passió per la música, i facilitessin gaudir i descobrir bons músics de Catalunya, altres pobles d'Espanya, de tota Europa, i de tot el món. També m'agradaria trobar un festival que presentés la música sense enfarfagament de cap mena, amb una mirada singular -d'autor-, i allunyada d'estils i tendències.
Voldria sentir un polític que parlés de música, i de cultura en general, posant l'accent en la necessitat que tenim les persones de la cultura, i no en el prestigi, la projecció internacional, o el "fer païs". Ni en l'ordre. I tampoc em conformaré si diu que s'han de cobrir les necessitats dels artistes. Només si posa al centre el benefici dels ciutadans. I, ja que hi som, també m'agradaria que al futur Consell de les Arts l'argument principal fos la cultura per les persones. I si parlem d'indústria, m'agradaria que els gestors públics es plantegessin d'una vegada els criteris que fan servir a l'hora d'assumir certs preus per la cultura més elevats del que el mercat de debò assumiria, si això està a l'alçada del que es fa a la resta del món, i si els efectes són realment beneficiosos. També m'agradaria que la llei de propietat intel.lectual canviés i fes mes fàcil que les idees i les obres d'art poguessin circular sense peatges econòmics quan així ho desitgin els creadors. I que aquí fos possible muntar un espai web amb música, diferent a les xarxes d'intercanvi, de comú acord amb els autors, amb personalitat, orientat a ajudar a triar, sense la trava de cap entitat. (Amb aquestes idees, no sé a qui votar quan vinguin les eleccions!)
La llista podria continuar, però no ho voldria deixar sense dir que també compta com pensem la cultura. M'agradaria estar en un entorn on l'acumulació de bens culturals no fos important, sinó l'assaboriment calmat, i on la cultura no vestís a ningú, sinó que l'ajudés a explicar-se.
Arribat aquest punt, em sembla que ja m'he convençut a mi mateix de que no em queixo per vici.
M'agradaria trobar un club de música en viu, petit però on fos possible veure l'escenari i sentir la música bé, i poder anar a concerts cada dia, on toquessin músics de tota mena, que es creuessin i experimentessin sense prejudicis. Trobar una emissora radiofònica, on sentir locutors amb personalitat, investigadors amb iniciativa, que transmetessin passió per la música, i facilitessin gaudir i descobrir bons músics de Catalunya, altres pobles d'Espanya, de tota Europa, i de tot el món. També m'agradaria trobar un festival que presentés la música sense enfarfagament de cap mena, amb una mirada singular -d'autor-, i allunyada d'estils i tendències.
Voldria sentir un polític que parlés de música, i de cultura en general, posant l'accent en la necessitat que tenim les persones de la cultura, i no en el prestigi, la projecció internacional, o el "fer païs". Ni en l'ordre. I tampoc em conformaré si diu que s'han de cobrir les necessitats dels artistes. Només si posa al centre el benefici dels ciutadans. I, ja que hi som, també m'agradaria que al futur Consell de les Arts l'argument principal fos la cultura per les persones. I si parlem d'indústria, m'agradaria que els gestors públics es plantegessin d'una vegada els criteris que fan servir a l'hora d'assumir certs preus per la cultura més elevats del que el mercat de debò assumiria, si això està a l'alçada del que es fa a la resta del món, i si els efectes són realment beneficiosos. També m'agradaria que la llei de propietat intel.lectual canviés i fes mes fàcil que les idees i les obres d'art poguessin circular sense peatges econòmics quan així ho desitgin els creadors. I que aquí fos possible muntar un espai web amb música, diferent a les xarxes d'intercanvi, de comú acord amb els autors, amb personalitat, orientat a ajudar a triar, sense la trava de cap entitat. (Amb aquestes idees, no sé a qui votar quan vinguin les eleccions!)
La llista podria continuar, però no ho voldria deixar sense dir que també compta com pensem la cultura. M'agradaria estar en un entorn on l'acumulació de bens culturals no fos important, sinó l'assaboriment calmat, i on la cultura no vestís a ningú, sinó que l'ajudés a explicar-se.
Arribat aquest punt, em sembla que ja m'he convençut a mi mateix de que no em queixo per vici.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)